dimarts, 30 de gener de 2007

L'àgora


L’àgora és, des d’època arcaica, el símbol de les ciutats-estat gregues, el punt de trobada de la comunitat sempre obert als intercanvis, el pulmó de la ciutat on es desenvolupen les activitats principals de la vida pública.
En els poemes homèrics i en els poetes lírics més antics, el terme àgora significa assemblea o lloc de l’assemblea. Després, des dels segles VII o VI aC segons les ciutats, designarà una part essencial de tota ciutat-estat grega, sigui quin sigui el seu règim polític. L’àgora passarà de ser simple lloc d’assemblea amb caràcter principalment militar a lloc privilegiat de la vida de la ciutat-estat, a plaça pública que progressivament anirà aglutinant importants i múltiples funcions en evolució constant al llarg dels segles.
En origen, devia ser una simple explanada, un espai públic dins la ciutat, ubicat en la confluència dels grans eixos de circulació o en la intersecció de les vies principals i més freqüentades. A Atenes ocupava un espai lliure privilegiat, al peu del flanc nord-oest de l’Acròpolis, on s’arribava fàcilment tant des del port com des del camp, a la vora de la via de les Panatenenes, que portava des de Dípilon, la porta principal de la ciutat, a l’Acròpolis. Pertot arreu l’àgora esdevingué un espai neuràlgic dins la ciutat amb funcions político-administratives, religioses i econòmiques, on es construïren els edificis adients per al seu desenvolupament. A Atenes s’hi erigiren la seu del Consell (Buleutèrion), el Metròon (l’Arxiu), la Tholos o Rotonda, seu dels prítanis (magistrats que eren la màxima autoritat, que convocaven l’assemblea i el Consell), l’Heliea o tribunal judicial popular,.. Com a centre religiós, l’àgora atenesa acollí nombrosos edificis de culte com el temple d’Apol·lo Patroos, el pòrtic de Zeus, l’altar dels Dotze Déus, les estàtues dels herois epònims de les deu tribus, el temple dedicat a Hefest i a Atena,.. Allí es feien nombrosos jocs, concursos i processons: el seguici de les Panatenees travessava la plaça en diagonal en el seu camí cap a l’Acròpolis. Les funcions política i religiosa estaven estretament lligades, com mostra l’epíclesi d’agoraios d’algunes de les divinitats venerades dins l’àgora. Els déus de l’àgora (ϑεοί ἀγοραιοί) eren les divinitats que protegien de forma particular les institucions de la ciutat. La funció econòmica era important també, sobretot a partir de l’època clàssica: a l’àgora s’instal·laren petits venedors i comerciants de tot tipus (sabaters, peixaters, barbers,..), canvistes i banquers. Les restes de l’àgora d’Atenes demostren fins a quin punt la construcció dels diferents edificis està lligada a la història i a la política d’Atenes, al seu auge, desenvolupament i declivi.

dimarts, 9 de gener de 2007

Els oracles

Els oracles eren una de les formes més importants de la comunicació entre els homes i els déus. Eren les respostes dels déus a les consultes fetes pels devots. De vegades, les divinitats es manifestaven directament i de vegades per signes, prodigis, somnis, ocells. Intèrprets itinerants, endevins o sibil·les, eren els encarregats de transmetre i explicar la voluntat divina, però amb freqüència la revelació es feia en llocs predeterminats, els santuaris.
Un santuari era un espai consagrat als déus, que no necessàriament tenia construccions. De vegades era simplement un bosc o un terreny al voltant de la tomba d’un heroi, delimitat amb fites o amb un mur. Només s’hi podia entrar immaculat, sense haver comès cap crim o acte impietós i calia aspergir-se amb aigua lustral. No s’hi podia dormir ni fer-hi l’amor ni morir-hi. Era un lloc sagrat, inviolable on hom s’hi podia refugiar i estar en seguretat: era un lloc d’asil (ἀσύλιον). Si tenia construccions, en general eren un altar, un temple i edificis consagrats a les ofrenes, anomenats tresors. El temple era el monument més remarcable: servia per a allotjar l’estàtua de la divinitat i només hi podien accedir els sacerdots. L’altar era la construcció més important per al culte: es trobava col·locat fora del temple i al seu voltant es reunien els fidels i practicaven la part essencial de les cerimònies religioses, com els sacrificis i libacions, ofrenes, cants, pregàries, festes. El santuari era un lloc de diàleg amb el déu i també el lloc de la comunitat humana: no participar en els sacrificis i cerimònies significava quedar al marge de la ciutat.
Els oracles tenien lloc en nombrosos santuaris de deïtats i herois, com en el d’Apol·lo, el déu profètic per excel·lència, a Delfos, en els de Zeus a Olímpia i a Dodona o en el d’Asclepi a Epidaure. D’Apol·lo, hi havia oracles arreu de Grècia, no només a Delfos, que era el més famós de tots, sinó també a Beòcia, on en tenia almenys cinc, i a Àsia Menor (a Claros, prop de Colofó; a Dídima; a Lícia, on eren innombrables).
Els grecs consultaven els oracles per qualsevol motiu, per qüestions insignificants i, de vegades, ridícules i cada vegada que havien de prendre una decisió seriosa, dur a terme una expedició o fundar una colònia. Les formes de fer la consulta variaven d’un oracle a un altre i fins i tot dins un mateix oracle: a Dodona, els que feien les consultes escrivien la pregunta damunt tauletes de plom i es considerava la resposta del déu interpretant la remor de les fulles de les alzines o per incubació. La pràctica de la incubació era la que es feia servir també a Epidaure: després d’una sèrie de purificacions rituals, la persona interessada entrava dins un pòrtic acondicionat i, mentre dormia, el déu de la medicina, Asclepi, se li apareixia en somnis per a guarir-lo o per a indicar-li el remei que havia de prendre. A més de Zeus i Apol·lo, altres divinitats olímpiques, com Atena i Hermes, eren oraculars. Hermes tenia un oracle a Fares (Acaia): el devot s’apropava a l’estàtua del déu, que estava col·locada enmig de l’àgora i li xiuxiuejava a cau d’orella la pregunta; feta la consulta, sortia de l’àgora amb les orelles tapades. Quan ja era fora, es destapava les orelles i la primera frase que sentia es considerava la resposta del déu.

dilluns, 1 de gener de 2007

Hermes, l'Argifontes

Hermes[1] és fill de Zeus i de Maia. Fou concebut de nit, mentre els altres déus dormien, i nasqué dins una cova de Cil·lene, al sud de la regió d’Arcàdia. De seguida donà mostres de precocitat: el mateix dia que va néixer, s’escapà del bressol i anà fins a Pièria (o fins a Tessàlia) on robà part dels ramats d’Apol·lo i els menà fins a Pilos. Per tal de no deixar petjades, uns diuen que es fabricà unes sandàlies fetes amb branques i que arrossegà les vaques estirant-les per la cua; d’altres que calçà les vaques i d’altres que lligà una branca a la cua de cada animal. Segons l’Himne a Hermes, només fou vist per un ancià que conreava vinya, Batos, al qual Hermes prometé una bona anyada a canvi del seu silenci. Quan arribà a Pilos, sacrificà dues de les vaques, en féu dotze parts, una per a cadascun dels déus i en menjà una part. Després amagà els altres animals dins una cova i tornà a Cil·lene. A l’entrada de la cova, trobà una tortuga, la matà, buidà la closca i, amb ella i amb unes cordes fetes de budells de vaca, inventà la lira.
Gràcies a les seves dots endevinatòries o a l’ancià Batos, Apol·lo descobrí el lladre de les vaques i anà al seu encontre. Hermes, però, negà les acusacions i Apol·lo el féu anar a l’Olimp perquè es fes justícia. Davant de Zeus i de tots els déus, Hermes tornà a negar els fets i es defensà de les acusacions amb habilitat i eloqüència. Hermes, però, mentre Apol·lo estava d’esquena, li pispà el buirac i les fletxes. Zeus s’adonà de les mentides i l’obligà a tornar els animals. Ambdós germans es van reconciliar: Hermes portà Apol·lo a l’amagatall i aquí va agafar la lira i toca amb tal destresa que Apol·lo en quedà seduït. Hermes aconseguí així de bescanviar-la per les vaques. També fabricà la primera siringa (o flauta de Pan), que lliurà igualment a Apol·lo a canvi del seu caduceu d'or i d'algunes nocions d'art endevinatòria. Zeus, meravellat per les habilitats i l’activitat del seu fill Hermes, el nomenà herald i el consagrà al seu servei personal i al dels déus infernals, Hades i Persèfone.
El mite justifica molts trets del déu Hermes. Roba les vaques d’un déu i les fa circular entre els homes. Hermes es defineix així com a déu dels pastors i com un déu civilitzador i, per això, sovint és representat portant un moltó a les espatlles. La seva funció, però, no és tant protegir els ramats, activitat més pròpia d’Apol·lo, com de multiplicar-lo. De fet, és representat amb l’estela itifàl·lica, símbol de fecunditat.
Hermes és un déu versàtil i ambigu, un déu que destaca per la seva precocitat, enginy i sagacitat, però també un déu lligat al món de l’obscuritat i de l’engany i a tot quant es fa d’amagat. Fou concebut de nit, dins una cova, un lloc amagat, va néixer a l’alba i a la nit del mateix dia ja havia comès un robatori, havia mentit, havia trobat una tortuga i havia confeccionat la lira. No és estrany que protegeixi els lladres i els mentiders ni que el seu fill Autòlic tingui fama de lladre ni el seu besnét, Odisseu, d’astut mentider, ni que, en crear la primera dona, Pandora, la dotés de paraules fal·laces i astutes. Està igualment vinculat a l’atzar i a ell s’encomanen els jugadors. De fet, a Grècia, tot allò que es trobava per atzar, era un hermaion.
És hàbil tant de fet com de paraula. Davant de Zeus i dels déus olímpics, es defensa de les acusacions d’Apol·lo amb arguments que convencen l’auditori. Reconegut com a déu inventor de la paraula i de les llengües, és un déu eloqüent, el déu de l’oratòria i protector dels oradors.
El veneraven també els atletes erigint estàtues del déu en els gimnasos perquè, com el déu, han de ser ràpids, àgils i demostrar les seves destreses en el moment oportú si volen superar els adversaris.
Amb els ramats que havia robat, Hermes anà de la cova materna a Pilos o a Pièria, on els amagà. Després, inventà la lira i la siringa i les bescanvià pels ramats, el caduceu i algunes dots endevinatòries. Es defineix així com a divinitat dels camins i dels intercanvis materials, de la comunicació dels béns, dels viatgers i dels comerciants.
La mobilitat és una de les característiques més rellevants d’Hermes. És un déu nòmada com els pastors o itinerant com els comerciants i en l’iconografia és representat amb els talars i el petàs, un capell d’ales amples, com el que portaven els viatgers.
Hermes és el missatger perfecte, l’herald de Zeus, i, com a tal, s’encarregà de comunicar la decisió dels déus del retorn d’Odisseu a la nimfa Calipso i qui, abans del seu encontre amb Circe, donà a Odisseu instruccions de com salvar-se dels seus maleficis i un remei, una planta anomenada moly, que evità la transformació de l’heroi en porc.
També al servei de Zeus, Hermes matà Argos. Zeus, enamorat d’Io, per tal de protegir-la de la seva gelosa esposa, transformà la jove en vedella. Però l’astuta Hera aconseguí la vedella com a regal i, per tal de mantenir Zeus lluny de la jove, la féu vigilar per Argos.
Argos era un ésser sempre atent, de força prodigiosa. Si bé és representat amb un nombre variable d’ulls, de vegades amb un, de vegades amb quatre i de vegades amb cent, pel cap o repartits per tot el cos, i sempre amb forma humana, hi ha, no obstant, fonts tardanes que conserven el record d’una forma originària canina, que justificaria el seu nom, Argos, un epítet habitual dels gossos, el més famós dels quals és el d’Odisseu.
Zeus ordenà a Hermes que recuperés la vedella i aquest amb la música adormí el monstre i el matà. Per això, Hermes tenia el sobrenom d’Argifontes, matador d’Argos.
Hermes era qui guiava les ombres dels mortals en el seu darrer viatge, qui les escortava fins al riu Estix, on el barquer Caront les passava a l’altra riba. Per aquesta funció era anomenat portador de les ànimes, ψυχοπομπός, i quedà vinculat al món d’ultratomba.
[1] Cf. Himne a Hermes, Apol·lodor III10 2,..