Si Hermes és el déu missatger, de talars i capell alat, Homer és el poeta de les paraules alades. Si Hermes és el déu de la paraula, de la comunicació, Homer n’és el gran mestre, en domina la tècnica i en fa art. Gràcies a les paraules, Homer narra, descriu, fa que els seus personatges dialoguin, discuteixin, s’insultin, donin ordres i intentin seduir. És aleshores, quan les paraules volen persuadir, que són alades i dolces com la mel.Doblement alades, les paraules d’Homer van més enllà de la seva època, incansables i constants, i, com en el cas d’Homer, les paraules, si es coneixen i es dominen, poden fins i tot donar ales, poden servir per a interpretar el món i per a recrear-lo, i potser recreant-lo amb paraules el món té un sentit i se’ns pot fer més entenedor (1).
I de La meitat de l’ànima a la meitat del valor (2): Argos.
Així entre ells dos s’intercanviaren aquestes paraules. Un gos que jeia allí va aixecar el cap i les orelles; era Argos, el gos del pacient Odisseu, que ell mateix havia criat sense poder-ne gaudir, abans de marxar a la sagrada Ílion. Temps enrere els nois joves se l’enduien per perseguir les cabres muntanyenques, els cérvols i les llebres, però ara, com que l’amo era fora, estava allí abandonat vora un munt de fems de mules i de bous que havien tirat amb gran abundància davant la porta perquè els servents d’Odisseu se’ls enduguessin per adobar les extenses propietats del seu amo. Allí estava ajagut el gos, tot ple de paparres. Tant bon punt va veure que Odisseu era a prop, va moure la cua i va deixar caure les orelles, però ja no podia apropar-se al seu amo. Ell se’n va adonar des de lluny i es va eixugar una llàgrima amagant-la fàcilment a Eumeu. Tot seguit li va fer aquesta pregunta: “Eumeu, és estrany que aquest gos jagui aquí als fems. És preciós per l’aspecte, però no sé pas, si, a més de ser bell, era ràpid a la carrera o bé era com els gossos de taula dels homes, que els amos crien per fer bonic”.
Tu, porquerol Eumeu, contestant-li, vas dir: “Sí, aquest gos és d’un home que va morir lluny d’aquí. Si d’aspecte i de fets encara fos tal com Odisseu el va deixar quan va marxar cap a Troia, t’admiraries de veure la seva lleugeresa i la seva força. No se li escapava cap animal feréstec que hagués perseguit ni en les fondalades del bosc profund, perquè ell li seguia el rastre. Ara està abatut per la desgràcia; el seu amo ha mort lluny de la pàtria i les dones, despreocupades, no en tenen cura. I és que els servents, quan els amos ja no manen, ja no volen treballar com cal; perquè Zeus de veu ampla destrueix la meitat del valor d’un home quan el dia de l’esclavitud li cau al damunt”.
Havent parlat així, va entrar al palau ben habitat i se’n va anar dret al mig de l’estança on eren els pretendents arrogants. La parca de la mort tenebrosa va prendre Argos, així que va veure novament Odisseu al cap de vint anys.
-------------------------------------------------------------------
(1) C. Riera, La meitat de l’ànima. Ed.Proa, Barcelona 2004, pàg.26.
(2) Homer, Odissea, XVII. Trad., J.Alberich. Edicions de la Magrana, Barcelona 1998, pàg. 384s.
