Els oracles

Els oracles eren una de les formes més importants de la comunicació entre els homes i els déus. Eren les respostes dels déus a les consultes fetes pels devots. De vegades, les divinitats es manifestaven directament i de vegades per signes, prodigis, somnis, ocells. Intèrprets itinerants, endevins o sibil·les, eren els encarregats de transmetre i explicar la voluntat divina, però amb freqüència la revelació es feia en llocs predeterminats, els santuaris.
Un santuari era un espai consagrat als déus, que no necessàriament tenia construccions. De vegades era simplement un bosc o un terreny al voltant de la tomba d’un heroi, delimitat amb fites o amb un mur. Només s’hi podia entrar immaculat, sense haver comès cap crim o acte impietós i calia aspergir-se amb aigua lustral. No s’hi podia dormir ni fer-hi l’amor ni morir-hi. Era un lloc sagrat, inviolable on hom s’hi podia refugiar i estar en seguretat: era un lloc d’asil (ἀσύλιον). Si tenia construccions, en general eren un altar, un temple i edificis consagrats a les ofrenes, anomenats tresors. El temple era el monument més remarcable: servia per a allotjar l’estàtua de la divinitat i només hi podien accedir els sacerdots. L’altar era la construcció més important per al culte: es trobava col·locat fora del temple i al seu voltant es reunien els fidels i practicaven la part essencial de les cerimònies religioses, com els sacrificis i libacions, ofrenes, cants, pregàries, festes. El santuari era un lloc de diàleg amb el déu i també el lloc de la comunitat humana: no participar en els sacrificis i cerimònies significava quedar al marge de la ciutat.
Els oracles tenien lloc en nombrosos santuaris de deïtats i herois, com en el d’Apol·lo, el déu profètic per excel·lència, a Delfos, en els de Zeus a Olímpia i a Dodona o en el d’Asclepi a Epidaure. D’Apol·lo, hi havia oracles arreu de Grècia, no només a Delfos, que era el més famós de tots, sinó també a Beòcia, on en tenia almenys cinc, i a Àsia Menor (a Claros, prop de Colofó; a Dídima; a Lícia, on eren innombrables).
Els grecs consultaven els oracles per qualsevol motiu, per qüestions insignificants i, de vegades, ridícules i cada vegada que havien de prendre una decisió seriosa, dur a terme una expedició o fundar una colònia. Les formes de fer la consulta variaven d’un oracle a un altre i fins i tot dins un mateix oracle: a Dodona, els que feien les consultes escrivien la pregunta damunt tauletes de plom i es considerava la resposta del déu interpretant la remor de les fulles de les alzines o per incubació. La pràctica de la incubació era la que es feia servir també a Epidaure: després d’una sèrie de purificacions rituals, la persona interessada entrava dins un pòrtic acondicionat i, mentre dormia, el déu de la medicina, Asclepi, se li apareixia en somnis per a guarir-lo o per a indicar-li el remei que havia de prendre. A més de Zeus i Apol·lo, altres divinitats olímpiques, com Atena i Hermes, eren oraculars. Hermes tenia un oracle a Fares (Acaia): el devot s’apropava a l’estàtua del déu, que estava col·locada enmig de l’àgora i li xiuxiuejava a cau d’orella la pregunta; feta la consulta, sortia de l’àgora amb les orelles tapades. Quan ja era fora, es destapava les orelles i la primera frase que sentia es considerava la resposta del déu.